Reflexions pels 10 anys de Casal: 2ª part

Finalitzem aquest reflexió amb les següents apreciacions d’aquests 10 anys d’experiència autogestionària des del Casal Popular. Un poc de reflexió en aquests temps de canvis.

La primera part la teniu ací.

Una ferramenta per a dibuixar noves línies de fuga

Tal com mencionàvem un espai físic facilita tot projecte que cerque posar en marxa alternatives al sistema. Saber que tens un local on organitzar-te, on trobar recursos, des del que aconseguir finançament, on programar activitats, etc., ajuda a configurar aquestes alternatives. Alhora és un recurs necessari des del que eixamplar el teixit social crític.

Ara bé, tampoc podem fer un fetitxe dels centres socials, aquests cal inscriure’ls com a instruments d’un moviment més ampli de contrapoder, cal veure’ls com part de la caixa de ferramentes per instituir un model postcapitalista. Per exemple, a Castelló i a la resta del País Valencià ens manquen mitjans lliures com La Directa, és a dir, encara seguim orfes d’altres ferramentes per anar desbordant socialment per les escletxes del sistema, per irrompre com a alternativa en tots els àmbits de la vida. Si es tracta d’instituir un nou model des dels moviments socials encara hem de dibuixar moltes més línies de fuga.

Conviure en la diferència. El fil de la nostra memòria

Resulta difícil destacar un sol èxit durant deu anys d’existència, però, davant la tendència al derrotisme que moltes vegades es dóna en l’àmbit dels moviments socials, cal posar en valor el fet d’haver configurat un espai polític d’unitat popular que engresca i aglutina a col·lectius i persones de diversa procedència. El fet de no ser un centre social monolític i uniforme fa del Casal un espai d’intercanvi d’experiències i d’idees que resulta molt enriquidor. La pluralitat política que hi conviu, les diferents generacions que hi coincidim, fan del centre social un enriquidor projecte de vida en comú, de confluència entre gent ben diversa. Hem aprés a funcionar amb la diferència, a habitar en un espai compartit. Entenem que un canvi a gran escala també passa irreemplaçablement per aprendre a conviure amb qui pensa diferent, pel que és ben positiu l’aprenentatge assolit en aquest viatge col·lectiu.

El Rebost de Sabers

Experiència basada en la cultura lliure i l’intercanvi de sabers. 2011-2013.

L’experiència castellonenca del Casal és traslladable a qualsevol poble. Nosaltres no hem inventat res nou, som hereves de la dilatada trajectòria històrica d’Ateneus, centres socials okupats, casals obrers, espais de dones, etc., que les lluites antagonistes han generat des del segle XIX. Actualitzem al nostre temps i context el codi obert de tanta experiència acumulada, però, la nostra història s’allarga pel fil rebel de les lluites emancipatòries. I aquest fil es troba present arreu dels pobles, sols cal localitzar-lo.

Fem el Salt

El bar, un punt de trobada per al texit antagonista castellonenc.

Fer el salt

Els inicis del Casal es situen al carrer Jordi Joan, a un altre barri de la ciutat, aquell era un espai molt més reduït que no permetia la realització de diverses activitats al mateix temps i on a més era difícil visibilitzar-se socialment. Des del 2004 fins el 2007 la vida de l’espai va augmentar considerablement: més col·lectius, més assemblees, més activitats. Resultava complicat encabir tanta vida en 120 metres quadrats. Així doncs, trobàvem que aquell espai ja no responia a les nostres necessitats i just l’any que esclata la bombolla immobiliària, el 2007, i després de dur a terme la campanya “Fem el salt” per recaptar fons i sòcies, ens traslladem al centre de la vila, a l’espai on estem actualment que, tot i tindre també les seues limitacions, en aquell moment enteníem que s’adequava molt millor a les necessitats diàries del centre social: un espai de cinc plantes al rovell de l’ou de Castelló. Va ser un salt d’espai i un salt polític que va posar de manifest que hi teníem més xarxa de la que imaginàvem, i sobretot, que cal arriscar i estar disposat al canvi.

La cura i la reproducció. Un repte pendent

Cal mencionar un dels elements centrals que hem descuidat, i que ha fet que gent molt activa abandone la implicació més directa: no donar la importància que es mereix al treball reproductiu i a les cures. Si des dels moviments socials no intervenim sobre aquests mai aconseguirem una participació sostenible en qualsevol moment vital en què ens trobem. Per això cal cercar fórmules d’assumir des dels centres socials les cures com a assumpte col·lectiu ja que a mesura que aquestes passen a ser centrals a la vida l’activitat política va disminuint. Pensem que no es tracta d’una etapa de la vida -el tòpic de la joventut rebel-, sinó una manca de sensibilitat al respecte. Per sort, des de l’economia feminista, i també des de diversos anàlisis sobre la criança, s’estan fent aportacions que ens fan qüestionar-nos aquest fet. Al capdavall, si pretenem que els nostres espais siguen experiències des de les que instituir un nou model no podem obviar i restar rellevància just al que sosté i garanteix la vida.

Del paradigma de la delegació al paradigma de la participació

Per tal d’abandonar la idea de la democràcia com a acte de delegar les decisions sobre un representant, cal aprendre nous models d’autoorganitzar-se des dels que apoderar-nos. En aquest camí l’assemblearisme i l’autogestió juguen un paper clau per experimentar ara i ací el món pel que lluitem, per viure relacions socials amb valors solidaris. La nostra responsabilitat resideix en ampliar el nostre camp d’influència. Per ser un alternativa cal anar més enllà dels cercles tancats de l’activisme i socialitzar noves formes de fer -noves realitats materials-. Cal, al capdavall, revertir el procés d’extracció de la nostra capacitat per intervindre en els assumptes públics.

Mani 15M

Manifestació post 15M del 2011

Tot i això, cal ser conscient que no es pot proposar a la resta de la societat una vida activista, no és realista. Per això cal trobar el punt que faça possible l’autogestió i la democràcia directa amb el dia a dia de les classes populars. Les alternatives al capitalisme tenen ja alguns ressorts, com ara la cooperació que basteix l’economia solidària o bé els centres socials autogestionats, però, encara ens queda molt per recórrer. Aquests ressorts deuen ser la dinamo de la transformació social, però a llarg termini el pedaleig depèn de la força d’una majoria social amb la que ara per ara encara no hem connectat.

Ara bé, nosaltres funcionem amb moltes incerteses, no tenim respostes a tot, però tractem que la nostra pràctica vaja dirimint aquests problemes, aquests interrogants. No hi ha que tindre por als dubtes, ben al contrari, resoldre’ls ens fa avançar.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s