Entrevista a Elena, directora de "Tomar el escenario"

 

banneresecanrio

Demà divendres 20 de juny tindrà lloc la presentació del TREMENDA Fem Fest al Casal Popular de Castelló. Entre d’altres activitats, està el passe del documental “Tomar el Escenario” Un documental sobre presències i absències de les dones a la música alternativa. Un recorregut a través de diferents entrevistes, que ens acosten a la creixent participació musical de dones que trenquen amb els rols tradicionals que la societat i la música havia reservat per a elles. Aprofitem per deixar-vos ací una entrevista que la Comú li va fer a Elena Idoate, directora del documental. Elena, abanda de dirigir aquest docu, també està implicada en diferents bandes musicals com Born to Hate o Baula, fanzines com el Clitocore o festivals com el Femmés Soroll; així com també està involucrada al Seminari d’Economia Crítica Taifa.

 

1. Com sorgeix la idea de fer el documental? Què cerqueu transmetre?

La idea de fer el documental se’m va acudir durant la preparació d’un concert feminista en el marc de les jornades Se armó la gorda. Volíem que l’organització del concert tingués un enfocament feminista. Llavors em van entrar ganes de reprendre la tasca que havíem fet al fanzine Clitocore, donant una visió de gènere dins de la música alternativa. Volia provar un format diferent al fanzine, i vaig pensar en l’audiovisual. És molt potent a l’hora de transmetre missatges i t’apropa a les persones entrevistades. I també pots barrejar la narració amb la música.

He volgut mostrar una diversitat d’experiències i interpretacions, però alhora transmetre la meva inclinació pròpia. Penso que aquest és el repte. He volgut posar sobre la taula reflexions sobre diferents temes que sorgeixen quan fas una mirada feminista a la música, i també m’ha semblat important incloure a dones parlant de música, que sovint no es visibilitza. He intentat que l’anàlisi de gènere estigui molt present, sense deixar de banda aspectes propis de la música.

 

2. Sense ser professionals de l’audiovisual, us plantegeu fer un docu. Com enfoqueu el treball previ, definició de guió, dones entrevistades,…?

El primer de tot va ser fer un plantejament “low cost” i amb la filosofia “do it yourself”. Si haguéssim aspirat a anar a gravar a tots els llocs que ens agradaria, utilitzant el millor material possible -remunerant a persones per a que hi puguin dedicar temps-, doncs no ho haguéssim pogut fer. Per manca de temps i de diners, ja que no és una dedicació professional, i a més a més fem molts altres projectes. I tot això que són inconvenients, també en certa manera són els avantatges. Perquè no has de buscar l’aprovació de ningú, el projecte depèn de tu mateixa. És una eina d’autoexpressió, explicar la teva pròpia realitat i el teu entorn, el què et motiva.

Per a preparar el projecte vaig estar llegint moltes coses: llibres i articles de musicologia feminista, fanzines (com el Comú zine dedicat a les dones a la música), llegint entrevistes, investigant sobre bandes i projectes de dones… En realitat, això ho porto fent molts anys, i es tractava d’endreçar i estructurar les idees, i aprendre més i més! Vaig fer un guió d’entrevistes, però gairebé no va caldre que el seguís perquè les entrevistades anaven traient els temes que jo volia preguntar. Després, et trobes amb hores i hores de material gravat, en el que les entrevistades no només han contestat les preguntes que tenies sinó que t’han explicat moltes coses més. I et dones compte que a allò que tu pensaves li pots donar una volta més, i una altra. I allò que creies que era important, doncs resulta que no ha resultat tant interessant, i altres temes que no havies previst han adquirit importància. Jo sempre dic que l’autoria d’aquest documental és col·lectiva –de fet, tota autoria de qualsevol cosa- perquè s’ha nodrit de teories, experiències, reflexions i projectes que han fet moltes altres persones. En aquest cas, bàsicament dones.

El criteri que vaig seguir per a escollir les entrevistades és que fossin dones i estiguessin en bandes actives. I vaig voler triar diversitat d’estils musicals, bandes antigues i noves, bandes mixtes i bandes únicament de noies, i diversos discursos, és a dir noies amb aportacions més pensades i elaborades sobre l’enfocament de gènere, i altres que no tinguin tant discurs i més espontaneïtat. Per temes de pressupost, gem entrevistat a les bandes que hem pogut coincidir amb elles, perquè han tocat a Barcelona, que és on jo visc, o bé hem pogut quedar amb elles en els desplaçaments que hem fet a Madrid i València.

 

3. Amb quins suports us trobeu?

A partir de les entrevistades, s’ha anat fet una xarxa de gent que s’ha anat implicant i han aportat coses. Per exemple, la Laura de Fusa Activa ha participat molt, aportant idees, fent valoracions i establint criteris, fent difusió, etc.  Vam fer una campanya de “crowdfunding”, de manera totalment “do it yourself” i vam aconseguir finançament, i això va permetre millorar coses, sobretot tècnicament.

Vam conèixer el Nacho tècnic de so, i el Nacho –també- i l’Èric, que són grafistes, i van col·laborar moltíssim amb la postproducció del so i els grafismes. El grafisme i el retoc del so va enriquir moltíssim el vídeo. També, el Joan, tècnic d’imatge, va fer una feina genial amb el muntatge. Amb tot plegat, el projecte, que inicialment era molt més modest, va anar creixent. Com que el resultat és millor del què havia previst, hem fet coses més ambicioses, com treure còpies en DVD i projectar-lo a mostres de cinema.

 

4. Trobeu que l’escena valora treballs d’aquest tipus? Quines impressions heu rebut de la primera gent que l’ha vist o coneix algun esbós?

Jo crec que l’escena en general (punk, el hardcore, el rock, el metal, pop, hip hop,…) valora bastant bé els treballs autogestionats, però no li dóna importància al punt de vista de gènere. Perquè el feminisme és un tema que costa, i també crec que és un problema el fet de que hi hagi iniciatives molt disperses. Que tothom va a la seva bola, vaja. La gent que s’organitza en col·lectius sí que valora aquests treballs, i han organitzat passis del documental. Per exemple el Merkadillo punk de Barcelona, l’Associació Soroll de Vidreres, els Punkaires de Canovelles, i per descomptat els col·lectius feministes Core Tres de Madrid, Femme Soroll de Barcelona i Furor Uterí de València. A la música hi ha iniciatives més individuals, perquè costa trobar gent amb la què ajuntar-te a fer coses. I llavors és més difícil que els interessi fer difusió de Tomar el escenario. Tot i així, m’he trobat amb experiències molt gratificants, com una entrevista al programa de ràdio Can Tuyus, o un noi que organitza concerts de hip hop que passarà el documental.

La gent que ha vist el documental s’emporta sensacions diferents. Perquè no hi ha una interpretació única. Hi ha gent que mai s’havia parat a pensar en el paper de la dona, o hi ha feministes que no coneixien aquestes escenes musicals. Llavors, a cadascuna li crida més l’atenció un aspecte o un altre. Hi ha gent que se sorprèn de que hi hagi masclisme a la música, i hi ha d’altra que pensa que n’hi ha més que el que es reflecteix al documental. Hi ha actituds feministes molt trencadores, i també hi ha rols patriarcals. Hi ha feminisme conscient, i també hi ha noies que diuen que no són feministes. Un aspecte controvertit és si s’ha de remarcar el fet de que siguin noies o no, si això és una reivindicació interessant o bé impedeix la normalització. I cadascú té una opinió.

Crec que és un documental que dóna que pensar, tant a les persones que ja estaven conscienciades del tema com a aquelles que no s’hi havia fixat mai. Algunes persones m’han dit que, després de veure el documental, han anat reflexionant. I això és el que m’interessa, no només pensar-hi en el moment de veure-ho sinó fer-ho en la teva vida quotidiana. Jo mateixa hi ha coses que em serveixen, fins i tot en àmbits no de la música.

I una cosa molt maca és que m’he trobat amb algunes dones que han vist el documental i m’ha comentat que els ha donat molta energia, els ha donat empoderament per seguir fent coses a la música. És com un “xute”, t’engresca i t’agafen ganes de menjar-te el món!

 

5. Quins altres treballs audiovisuals (o d’altre tipus) us han inspirat a l’hora de fer aquest treball?

El meu referent són els fanzines, i volia barrejar aspectes dels diferents tipus de continguts dels fanzines: entrevistes, articles d’opinió i reportatges. El que tenia al cap era això, però a mesura que vaig anar desenvolupant el projecte, vaig anar buscant coses més pròpies del gènere documental. Fins i tot vaig estar llegint un manual! He volgut jugar una mica amb el guió, buscant contraposicions d’opinions, entrellaçant temes i combinant música i experiències personals amb qüestions feministes.

Hi ha diversos documentals i reportatges sobre dones al punk i a la música alternativa, però cap que s’hagués fet aquí. Vaig agafar idees dels documentals “Don’t need you”, sobre el moviment Riot Grrrl –que van projectar les Lady Fest a Madrid-, “Not bad for a girl”, de dones a bandes americanes dels 90, “From the back of the room” –projectada a Barcelona al festival “Ho fem nosaltres”-, sobre la història de les dones al punk dels Estats Units i “Vivir para esto”, sobre dones al rock de Medellín (Colombia).

Durant el període que estàvem fent el documental, i encara no l’havien acabat, van sortir pel·lícules i articles sobre les dones a la música. A Euskalherria hi ha Emarock, que és un documental i una exposició de fotos. Fermín Muguruza va fer Zuloak, una peli sobre una banda de noies. I a Barcelona, uns estudiants van fer “Peligro social”, un curtmetratge del punk als 80 on entrevisten les dones pioneres del punk. I d’articles, es va publicar el “Machismo gafapasta” sobre el sexisme al pop, que va tenir molta incidència. La revista Enderrock va treure un número dedicat a dones, amb un CD recopilatori. La agenda “Mujeres & Compañía” per al 2014 està dedicada a les dones músiques! És difícil introduir el feminisme als àmbits musicals, i al contrari, el feminisme s’ocupa poc de la cultura, que a priori no és una qüestió molt política –tot i que sí que ho és-. Però ara han coincidit totes aquestes coses, que cadascuna és diferent –algunes m’agraden i altres no-. És un moment fantàstic, i segurament tot això farà avançar molts temes, com a mínim en la visibilització.

 

6. Hi ha hagut alguna dona que us hagués agradat incloure al documental, i pel que sigui no ha pogut ser?

Voldríem haver entrevistat a Las Otras, però finalment no ha estat possible trobar el moment per fer-ho. També volíem entrevistar a Perra Vieja, però no van poder quedar quan vam anar a Madrid. Són bandes amb plantejaments feministes i amb missatges molt canyeros. Haurien estat aportacions properes a la de Lluna Roja, així que en certa mesura, els seus posicionaments ja estan incorporats al documental. També m’hagués agradat entrevistar a la banda en la què toco des de fa anys, les Born to hate, però ja tenia moltes hores de gravació per al muntatge! He de confessar que no m’agradava gens la idea de treure un projecte del què formés part jo mateixa, em feia vergonya!

 

7. Quines conclusions treieu després de fer aquesta aproximació a “les presències i absències de les dones a la música alternativa”?

Tomar el escenario té el problema –i la virtut- de que no tens unes conclusions concretes. Sinó que en treus moltes, i fins i tot hi ha temes que no es poden resoldre perquè són contradictoris. A mi m’agrada que cadascú tregui les seves pròpies conclusions, per això no vull fer una lectura pròpia, més enllà del que he intentat plasmar.

Hi ha algunes coses que sí m’agradaria remarcar. En primer lloc, hi ha una absència brutal de dones a la música. Sovint, quan comentes aquest tema amb gent, sempre et diuen que coneixen a una d’aquesta banda, una altra d’aquella, com si el fet de que hi hagi algunes noies justifiqui que no existeix aquest problema. L’absència és resultat de molts factors que tenen a veure amb els rols patriarcals. Com ens socialitzem, amb qui compartim els diferents espais, quina importància li donem a les diferents activitats a les nostres vides, i a les diferents tasques, l’imaginari dels rols “fan” i “superstar”, els gustos “femenins” o “masculins” que se suposa que hem de tenir,…

D’altra banda, cal tenir en compte que, més enllà de la qüestió numèrica -de quantes noies hi ha o no hi ha-, cal tenir en compte quin paper fa la dona dins de la música. I és que hi ha un patriarcat musical, en el qual les dones estan relegades als marges i a posicions menys importants. La música –o la universalització androcèntrica de la música- és jerarquitzant, i les dones ocupen generalment els papers menys visibles. Fins i tot, quan és la “veu cantant” o la imatge d’un grup de música. Hi ha molt camí par recórrer, però estem fent coses molt importants.

Per últim, penso que cal fer una reflexió sobre com afrontem el masclisme en els nostres espais musicals. Perquè existeix, i encara que de tant en tant sentim grups de nois que canten cançons sobre les dones –sovint amb un caràcter molt paternalista- hi ha moles actituds i missatges masclistes, alguns inconscients. Molta gent es posa a la defensiva quan es treu el tema. Costa parlar-ne i costa acceptar-ho, i per tant, costa canviar-ho.

 

8. Porteu ja uns anys a l’escena hardcore-punk/col·lectius i suposem que amb aquest recorregut podeu fer una lectura pròpia. Veieu que ha canviat d’alguna manera la visió de les dones pel conjunt, les formes d’implicar-se, integrar-se…?

Jo crec que no ha canviat gaire en conjunt, però de vegades hi ha coses xulíssimes. Els festivals de dones, els concerts a espais no mixtes, dones a bandes que estan fent les coses de manera diferent,… Cada cop em trobo amb més solidaritat entre les dones i el suport mutu per quan ens trobem amb actituds masclistes, i coses així. Com diu la Nagore a “Tomar el escenario”, aquestes petites transformacions quotidianes són molt importants. Jo crec que així ens fem més fortes i ens evita que ens enfonsem. De vegades, et trobes amb comentaris i actituds masclistes que et baixen molt la moral, i moltes coses masclistes que et molesten, des de lletres de les cançons fins a la manera d’estar de la gent als concerts. I és molt important trobar algú amb qui parlar-ne i que et comprengui i que et doni suport, perquè el més normal és que a la música –com d’altres àmbits-, no trobis el moment ni l’espai per a dir tot allò que et molesta, i quan ho fas et diuen que ets una exagerada i no et comprenen.

La majoria de gent que està implicada en la música són nois, i sembla que a ningú li importi que la participació de dones sigui ínfima. I hi ha molts rols patriarcals en les dones, en la manera de relacionar-se, i en la distribució de les tasques. És cert que hi ha més dones a bandes, i a les primeres files dels concerts, i segurament a molts altres espais, però crec que no estem transformant prou les coses, no estem “prenent l’escenari”; com diu el títol del documental, arrel d’un comentari d’Elena Cabrera en l’entrevista que li vam fer.

Fa poc, en una entrevista a La Directa, tres dones pioneres del punk a Barcelona explicaven que a l’escena punk hi ha molta igualtat i que han aconseguit eliminar el masclisme. Jo crec que en certa mesura sí, perquè a altres llocs que no són el punk la cosa é molt pitjor. Però el masclisme hi és, a vegades camuflat però moltes vegades d’una manera absolutament obscena. Però ens hem acostumat a tolerar-ho. A la música t’hi trobes coses molt i molt xungues, al vocabulari, als dissenys del merch, actituds paternalistes, marginar les noies, i tristament també hi ha agressions i fins i tot boicot a dones que han denunciat el masclisme. Em segueixo trobant molts exemples de tot això, i crec que em d’anar prenent consciència.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s