Entrevista Blog Muntonets

Sota l’epígraf de “Teixit, xarxa, rizoma: apunts per estendre la revolta” des de fa poc més d’un any ve funcionant el blog Muntonets. Una interessant web que serveix per acostar-nos a reflexions i interpretacions del que passa per la Plana i voltants a l’òrbita dels moviments socials. Des d’una perspectiva autònoma, Muntonets no només llença reflexions crítiques envers el poder, sinó que també apunta a les reflexions internes i autocrítiques als col·lectius de base locals. És per això que aprofitem aquestes pàgines per entrevistar Pedro Bengoa, gestor d’aquest blog.

…………………………………………..

Podeu contar un poc com sorgeix la idea de fer un blog com el vostre?
En les setmanes posteriors a l’esclat social del 15M diferents persones vinculades als moviments socials de Castelló vam compartir correspondència via mail sobre el que estava passant al nostre voltant. D’ahí sorgeixen moltes reflexions escrites que s’estaven digerint sols dins un cercle molt tancat, i que per la profunditat d’aquests anàlisis calia difondre’ls almenys entre aquelles persones que potser els interessara aquesta temàtica. Aquest va ser el punt de partida inicial, per això el blog és col·lectiu tot i que el gestione jo sol, ja que les reflexions no són sols meues. Al capdavall, sense contrastar arguments amb les companyes, i sense debatre constantment entre nosaltres, cap dels texts que hi ha al blog haguera estat possible.  Fins i tot les entrades més personals tenen un component col·lectiu, tant en la seua elaboració, com en la seua vocació. Així, la intenció era tindre una mena d’espai públic on dipositar aquestes reflexions.

Als vostres blog podem trobar reflexions individuals de persones vinculades als moviments socials. Per què tenim la sensació que a Castelló costa trobar reflexions col·lectives? Trobeu que hi ha una manca d’anàlisis pròpies per part dels moviments socials de la Plana?
I tant que trobem a faltar anàlisis col·lectius i en clau local!. 
En termes generals ja partim d’una realitat molt hostil per a les postures dissidents, a sobre el teixit social que participa dels moviments socials continua minoritari, i feble, tot i trobar-se més fort que mai. 

En aquest panorama la manca dins l’antagonisme d’anàlisi que vagen més enllà dels tòpics, impedeix que la incidència social s’amplifique. Si no pensem el que fem, i seguim amb dinàmiques activistes que cauen en el folklore, en fer perquè sempre s’ha fet, en un cert voluntarisme per tradició, sols fem que continuar repetint esquemes caducs. Com a mínim haurem de passar aquests esquemes tan “sobats” pel sedàs de la critica, en cas contrari, estem fent un favor al comandament local, ja que seguirem pel camí del gueto i les pràctiques aïllacionistes, al capdavall, de seguir lluny de ser una alternativa real al capitalisme. 

En aquest sentit cal posar el treball intel·lectual en el lloc que es mereix, en el nostre dia a dia, i combatre cert “garrulisme” que acusa a qui reflexiona i s’avalua d’ “intel·lectualitzar” les lluites. Hem d’aprendre a pensar amb conceptes, a qüestionar el que fem, cal valorar l’activitat dels moviment socials des d’un prisma que vaja més enllà del “som més que a l’anterior mani…” o “la xerrada va estar guai…”. 

Per això els llibres que ha publicat en clau local la Distri Comú són bones aportacions, o millor dit, són l’obertura d’un camí que cal transitar amb noves aportacions. Els companys de la Comú tenen una gran responsabilitat després d’aquest dos llibres. Quina serà la temàtica del tercer? Ja l’espere en candeletes ara que he finalitzat el de les Jornades de Cooperativisme i Economia Solidària.

De vegades tenim la sensació que els col·lectius locals es troben immersos en dinàmiques de crítica i activisme contra el poder, que sovint els allunyen de l’autocrítica o la construcció en positiu. Com veieu açò? és una sensació errònia?
Realment, i observant la situació des de mitjans dels anys 90 fins a l’actualitat, la situació és encomiable. Grups de consum on participen desenes de persones, un centre social autogestionat consolidat, mobilitzacions al carrer capaces de convocar milers de persones a banda de l’estratègia dels sindicats majoritaris, un teixit social més ampli i lluny del tòpic de la protesta com a etapa juvenil. Bé, hi ha una construcció en positiu que va més enllà de l’esgotador “Anti”, però encara és feble, i encara ens caracteritzen dinàmiques mancades d’alternatives plausibles. No podem esperar 20 anys més, no? O si?

Evidentment les mancances són grans, per exemple, continuem analitzant en termes d’èxits i fracassos processos socials que es mereixen un anàlisi amb major deteniment,  o bé continuem enquistats sovint impotentment en debats eterns sobre la unitat d’acció (banderes, relació amb els partit polítics,…), per descomptat prescindibles personalismes que impedeixen brollar noves provatures d’intervenció social, per no parlar de l’endogàmia que ens caracteritza. 

Però, aquest diagnòstic no és desesperançador ja que l’experiència ens diu que a mesura que la maduresa de les assemblees i els col·lectius creix, s’aconsegueixen superar molts d’aquests problemes, i els que continuen enquistats haurem de veure com els resolem.

Com valoreu l’actual cicle de mobilitzacions i les respostes que s’estan donant des dels moviments socials locals?
Al meu entendre allò més important és consolidar les alternatives al capitalisme ara i ací. Hi ha una aproximació post15M de molta gent  a les experiències dels grups de consum, dels centres socials com a espais de lluita ideològica, o a les finances ètiques, per posar uns exemples. El repte està en què aquestes iniciatives siguen prou madures per integrar aquesta convergència d’inquietuds, i créixer sent realment una alternativa viable per a col·lectivitats molt més àmplies.  És molt important crear sociabilitat antagonista, i per això cal una xarxa de contrapoder seriosa, d’aquesta manera podem assolir-nos com a referent social contra aquest sistema.
Alhora, totes desitjaríem, almenys jo sí ho desitge, que la protesta al carrer s’estenguera moltíssim més i es radicalitzara la població, És a dir, que la contestació social siga proporcional a l’agressió que sofrim. En aquest sentit els moviments socials cassem amb dificultats la realitat amb el desig, i en aquesta dialèctica anem trampejant entre les ganes de despertar en una vaga revolucionària participada per eixe 99%, i la realitat d’una protesta massa domesticada, de processons que no trenquen la pau social. En aquest sentit el paper de les activitats del dia a dia (xerrades, concentracions, rebost de sabers, jornades, etc.), el que podem definir com a lluita ideològica, és cabdal per facilitar les condicions subjectives d’un horitzó de rebel·lia generalitzada.

Com a observadors i participants dels moviments socials locals, quins punts forts i punts febles veurieu als col·lectius de base d’ací a l’actual context de crisi/mobilització?
A Castelló així de primeres pense com a punt fort la capacitat d’atraure en les grans convocatòries (manifestacions en vagues generals per exemple) a milers de persones, el que vol dir que hi ha un sector social considerable que té com a referents a la CRTR o al 15M, és a dir, es busquen alternatives a la fastigosa oficialitat de CCOO i UGT, i com aquestes existeixen doncs atrauen aquest sectors descontents. Realment hi ha una dinàmica creada en aquest sentit, una acumulació d’experiències que es remunta anys enrere, la qual no pot perdre’s dins el record dels col·lectius difunts. Vivim un moment històric tant delicat que seria una errada de grans proporcions difuminar-se de nou en la història.

Aquestes últimes setmanes pense que un altre risc està en eixa manca de passió en les assemblees. No les podem convertir en tràmits sense entusiasme. Deu haver un punt mig entre una pràctica assembleària operativa i les ganes de “poder-fer” des d’allò col·lectiu contra eixe “poder-sobre” que patim al treball, a l’atur o quan estudiem.  Això d’acudir a l’assemblea per rutina pot ser perillós, sobretot quan veus que és la dinàmica general, ja que les motivacions engrescadores queden esfumades dins una espècie de reunió cerimonial, sense eixe entusiasme tan sa de qui s’avalota contra el sistema. És emocionant coincidir tantes subjectivitats en espais que qüestionen el sistema, eixe trencament de la normalitat està ple de vida, i entristeix veure com se’ns exhaureix i perdem eixa passió. 

Després trobem els punts febles més evidents, i desgraciadament cronificats, com ara la manca d’enteniment, o els intents de fer coses entre col·lectius i que els personalismes, i/o els falsos consensos, és a dir, acords que ningú té realment la voluntat de complir,  impedeixen. Al final cada barraca es creu que té la raó, veu a l’altre com el culpable, i són ben pocs els que estan disposats a equivocar-se. Un dia qualsevol navegant per Internet vaig acabar en la llista de biaixos cognitius publicada a la wikipedia i hi han tants que ens podem aplicar!.

A banda, valore molt les persones disposades a equivocar-se, les que ho tenen tot molt clar i postures molt rectes, aquelles que prefereixen la fidelitat a unes idees precioses, a la seua sigla (o assemblea), i que no arrisquen, tot i viure en el gueto més isolat, són ben poc atractives. Sols si ens perdem podem tindre l’oportunitat de trobar-nos, abans d’encertar cal equivocar-se, em sembla molt evident… Açò no és cap renúncia als llegats del passat, als nostres referents. Aquests són imprescindibles, però alguns són llosses penoses d’arrossegar.

Per això, il·lusiona veure que espais com el Casal Popular són travessats per experiències tan plurals, i de vegades contradictòries, però que són capaces de conviure, i en certa mesura, contagiar-se. Una línia que es deuria explotar molt més, i que podria partir des del respecte que hi ha al Casal Popular,  seria bastir algun tipus de coordinació a nivell local dins les moltes iniciatives que hi ha de suport mutu (bancs del temps, grups de consum, cultura lliure, centres socials, assessorament, mercats de bescanvi, autoocupació, etc….), les quals no estan vertebrades entre elles. Pense que hi ha un potencial que fent xarxa es podria consolidar i amplificar.

Què poden aportar publicacions on-line com les vostres en un context com el dels moviments socials de la Plana?
En el cas de Muntonets som una invitació a llegir per qüestionar-nos, i també per engrescar-nos. Un poc el que parlàvem al principi de l’entrevista. Aturar-se en el quefer dels moviments socials per pensar cap a on anem. Al capdavall es tracta de reflexionar, ja siga veient una pel·lícula (mireu “El ladrón de bicicletas”, que està molt xula, és que l’acabe de vore i ho havia de dir!), llegint un fanzine als 90, o un bloc al segle XXI, un quadre de pintura quan no hi havia ni imprempta, un grafit amb algun lema ingeniòs, una bona lletra de música… tan fa!. 
Del que es tracta és de pensar, trobar el teu criteri, cultivar el pensament crític, i no deixar-se emportar ni pel pensament únic ni pels simplismes dins d’aquest món de les lluites socials.  Tot això és treball intel·lectual, emprant qualsevol forma d’expressió, totes són vàlides, des de qui va pintar al mur de l’escola “el sistema educatiu o l’educació del sistema?” i va fer pensar a un bon grapat d’adolescents, com quan escoltes per primera vegada la cançó de “Delincuencia”, o el que distribueix fanzines, gràcies als quals trobaves continguts inaccessibles sobre temàtiques interessantíssimes. 

Siga quin siga el format de difusió tots compartim la necessitat de qüestionar aquest món i qüestionar-nos nosaltres que el volem transformar. En aquest cas Muntonets és una xicoteta aportació per ser compartida, i si aconseguim ser per algun lector un ressort que deixe petjada, objectiu complit.

Trobeu a Castelló i voltants una escena sensible a publicacions com les vostres? Quin tipus de feed-backs heu tingut arran dels vostres blogs?
Bé, el feed-back més important l’acabes trobant en la gent més propera, el que podríem definir com a grup d’afinitat, amb qui comparteixes inquietuds i anhels. Després hi ha tot el cercle de l’antagonisme local, dins del qual Muntonets és un granet de sorra més. Agrair als companys i companyes que s’ho han currat amb el bloc i han fet que alguns dels articles hagen estat difosos en altres mitjans de comunicació amb més difusió.  

Al meu parer, parlant d’això que dius com a “escena sensible”, el que es troba a faltar és un setmanari Directa o un periòdic Diagonal al País Valencià. Així, propostes com la de melderomer.tv, en aquest cas des del llenguatge audiovisual, són ara per ara referents als que cal recolzar. 
Ens falta un mitjà de contrainformació referencial, la base social a nivell de País Valencià existeix, hi ha fins i tot que ho estudia (em referisc al llibre d’en Xavi Ginés), però desgraciadament els moviment socials no estem suficientment vertebrats a nivell de País Valencià, seguim molt involucrats a nivell local, cadascú amb un rumb coincident però sense ports de trobada. Melderomer.tv ara per ara  significa un referent, un camí obert encomiable. I respecte a un mitjà escrit, si a Barcelona i Madrid ho han aconseguit, per què al País Valencià no podríem?.

Tornant a Castelló caldria destacar el blog Algo se mueve en Castellón. Està molt bé i hem tingut algun feed-back del que estic molt agraït. El major nombre de visites al bloc s’ha aconseguit gràcies al seu suport.

Les noves xarxes socials on-line (twitter, facebook,…) han tingut un protagonisme especial a les darreres mobilitzacions. Què n’opineu de l’ús de les noves xarxes socials on-line? Com valoreu l’ús que es fa d’aquestes a nivell de col·lectius locals?
La xarxa mostra un poc el que som els moviments socials a Castelló, minoritaris però existents.  Cada col·lectiu té el seu bloc, i el seu facebook, però tot molt inconnex.  En contra d’aquesta desconexió cal destacar l’interés d’un grupet de persones que s’ho estan currant molt amb iniciatives com @movcs al twitter i amb la web castello.comparteix.net.Aquestes iniciatives són poc conegudes però caldria posar-les al lloc que es mereixen, els nostres referents locals en el combat comunicatiu. Així @movcs ha realitzat una professional cobertura mitjançant streaming del piquet i la manifestació anticapitalista de la passada vaga, i la web mencionada acompleix la funció que tenia Indymedia la Plana i ho fa de forma automatitzada. Caldria pensar com fem perquè es coneguen més ara que Facebook ho abdueix tot.
Per la seua banda els col·lectius hauríem de tindre molt més en compte l’estratègia comunicativa a seguir per arribar a més gent. No prestem l’atenció que es mereix. El llibre d’en Xavi Ginés parla d’aquest tema, i realment encerta quan assenyala els dèficits dels mo-viments socials en termes de comunicació, alhora que trobem línies per difondre en els mass media el treball dels moviments socials. Continua sent una assignatura pendent que deuria tindre molta més importància en el dia a dia de les assemblees. Pensem que Facebook ho és tot, greu error.

Quines webs o blogs us serveixen a vosaltres de referència? (blogs o webs que recomanarieu…)
En clau general seguisc la web de la Directa i del Diagonal, i després em perd una estona pel twitter per vore que es cou. 

Si tinc temps, m’agrada llegir amb deteniment On the Wobbly’s road. de Raimundo Viejo Viñas i Iohannes Maurus de John Brown. També el de Presente continuo de Carlos Delclós. Són lectures més denses, personals i em semblen molt interessants.

Canviant de terç Naranjas de Hisroshima és una passada si t’interessa el cine documental. I mireu la sèrie The Wire! Que no és no un blog ni una web però és tota una llicenciatura en Sociologia i de forma entretinguda, que més és pot demanar!

Si voleu afegir alguna cosa més…
Màxim respecte per als que lluiten i a desalambrar!

…………………………………………..
MÉS INFO:

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s