La última filla de la mare de totes les crisis

Editorial de la programació del casal per al Maig-Juny-Juliol 2012.  Inspirada en l‘entrevista a l’economista Fréderic Lordon publicada a Rebelion.org

Aventurem un dels probables escenaris al que ens porta la mare de totes les crisis.
Recessió generalitzada. L’euro s’afona. Els estats no poden salvar la banca. Els propis errors del comandament financer els aboca a la capitulació. No sabem exactament quan però un cop comence la fallida en qüestió de pocs dies canviarem literalment de món. Viurem coses insòlites: restauració dels controls de capitals, nacionalitzacions immediates, desaparició de la moneda única, construcció d’un bloc sud-europeu o retorn a les monedes estatals.
La majoria de la població, empobrida fins a l’asfixia de tanta austeritat, digerim com podem el canvi a la “neo-pesseta”. Els nostres estalvis corren perill. Els bancs no ens atenen. L’atur arriba als 7 milions. Després de veure com cau un a un els mites neoliberals la desconfiança s’engrandeix i la mare de totes les crisis pareix la seua última filla. L’anomenen sedició.
Mentre els “todòlegs” es pregunten per aquest naixement, si és natural o per cesària, els mitjans de comunicació no poden sostindre la fàbrica generadora d’impotència. Conseqüentment hi ha un lock-out i s’atura la producció d’éssers passius. La sedició, proporcional al nivell de l’agressió que hem patit, empeny amb força sense dic repressiu que continga la seua còlera col·lectiva.
Manifestar-se deixarà de ser deambular inofensivament per recorreguts sense punts calents simbòlics. Les institucions polítiques, les seus dels bancs, algun mitjà de comunicació, es ressentiran d’engranar durant anys l’ordre neoliberal. Per la seua banda les direccions sindicals voldran espolsar les seues banderes, recarregades de rebrecs de tanta reconciliació interclassista, però romandran estruços davant el conflicte per por a perdre les prebendes de tants anys de vassallatge.
Molts activistes dels moviments socials, sorpresos per la violència que pren la revolta, experimentaran la seua pròpia obsolescència. Quedaran al marge de l’aixecament vivint el drama del seu solipsisme, desorientats entre assemblees psicoanalítiques per pair el curs insurreccional en el que transcorre la vida. En poc de temps ens adonarem de la capacitat de les multituds per auto-organitzar-se a gran escala, amb una sedició generalitzada se superaran les protestes intermitents i difuses ancorant-se baula a baula en un pol constituent, per rebuig a allò viscut i per anhel d’un nou model.
El Casal Popular, arrossegat pel remolí de successos, perdrà la centralitat com a espai des d’on organitzar la protesta i serà un node més dins una ciutat on hi ha gent avalotada en cada cantonada.
Tractarem amb la major cura possible la nostra participació dins la sedició, perquè d’ella dependrà que qualle un món on el suport mutu ens vehicule la vida.
I tractarem per tots els possibles d’estar a l’altura dels esdeveniments perquè de l’esforç col·lectiu dependrà aconseguir acomiadar aquesta injustícia que ens té segrestades les vides.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s