Concert de MONEGRE

Dijous 27 d’octubre, al Casal Popular

El proper dijous 27, a les 22 hores i amb entrada lliure, des del Casal Popular us convidem al concert de Monegre. Amb aquest nom es presenta el nou projecte musical acústic i intimista de Carles Jove, al passat vinculat als hardcoretes melòdics Non-Violence Begins With Breakfast. Aquest prolífic gironí afincat a Castelló, a banda de fimar, escriure per diverses publicacions vinculades als moviments socials o dur un xicotet segell, també ens ofereix cançons amables i delicades, situades entre el pop, el folk i la cançó d’autor. Temes en català, entre la calidesa i la foscor, mostrant reflexions personals i altres despullades. Fa uns mesos que va enregistrar el seu últim disc, on entre d’altres col·laboren Guille HL (Litius, ex Pleasant Dreams) o el bisbalenc Sanjosex. 

Podeu escoltar o decarregar els seu disc a: http://monegre.bandcamp.com


Amb motiu d’aquest concert, aprofitem per deixar-vos una breu entrevista amb Carles, on ens aproxima al seu projecte i altres visions personals. Bon profit, quedeu convidades.

……………………………………………

1. Per la gent que no coneix Monegre, què es pot trobar al teu concert?
Doncs s’hi trobarà un noi mig calb amb una guitarra, dempeus i sol, cantant cançons un xic moixes. Però no patiu, que també en tinc alguna de més animadeta.
2. Sembla que als darrers anys ens trobem amb una nova fornada de grups i solistes que estan fent entrar aires nous a la música en català actual, que una mica trenquen els típics tòpics associats als grups en català de fa anys. Com veus això tu? Quines coses et criden l’atenció actualment de la música en la nostra llengua?
A mi em sembla que respecte aquest tema cal dir dues coses. En primer lloc, és palpable que hi ha hagut un canvi en quant a la visibilitat i la varietat dels grups i estils que hom pot trobar. Sembla realment una situació sense precedents. Ara bé, i aquesta és la segona cosa, cal dir que de bona música en català i variada n’hi ha hagut sempre, o com a mínim des de que en tinc memòria, i només cal recordar l’existència de gent com Pau Riba, Sisa i tants altres. Per tant, diria que si bé és cert que hi ha molts grups que s’han tret els prejudicis del damunt i han començat a fer el que ja estaven fent, però en català, no és menys cert que el públic s’ha tret aquests mateixos prejudicis del damunt i que molta gent s’ha obert a la música en català. És un cercle, i una cosa alimenta l’altra. Senzillament, no em sembla cert això que s’acostuma a dir tant sovint de que si ara la música en català té tant de ressó és perquè ara sí, i no abans, es fa bona música en català.
3. Ja fa un temps que tu arribes de Girona i t’instal·les a Castelló, i pel que comentaves un dia, hi ha coses que et xoquen una mica d’entrada. Ens pots comentar un poc com veus, a nivell social, polític i musical el que hi ha per ací? Quines coses et criden l’atenció (per a bé o per a mal)?
El que em sobta més, per mal, és el poc ús social de la llengua catalana. És cert que pot ser una percepció aguditzada pel fet que la família de la meua parella es relaciona generalment en castellà, però per mi la conducta lingüística de la gent de Castelló i València ciutat és absolutament xocant. No només pel poc ús, sinó perquè mai abans m’havia trobat amb gent que m’exigís que li parlés en castellà, i sovint de manera brusca i maleducada. Però bé, ja fa dos anys que visc per aquestes terres i m’he anat asserenant, el qual no vol dir que hagi desistit en la meua postura de viure 100% en català (a qui no m’entén o no em vol entendre, li explico les coses amb senyals o descripcions).  Per la resta, hi ha un munt de coses que m’agraden de Castelló. Per una banda, que hi hagi tan sols tres passes del mar a la muntanya, o el fet que a molts carrers els veïns treguin cadires i taules a la vesprada per fer-la petar o per fer un sopar junts, o aquesta costum de fer colles i tenir un local per fer-hi malifetes… He de dir, però, que no entenc això que cada dia de l’any puguin esclatar petards.
Musicalment encara em falta molt per descobrir. Estic absolutament enamorat del darrer disc de l’Òscar Briz (L’Estiu), i em flipen Les Deeses Mortes. També em va agradar molt el directe d’en Carles Dénia, i en Botifarra també m’atrau, tot i que em costa molt escoltar-lo en disc. Ah, i no em puc oblidar dels Arthur Caravan, que estan a punt de treure nou disc.
4. Tot i que la teua música no m’atreviria a definir-la explícitament com a “política”, tu sí que demostres un interés per aquests temes o ho visiblitzes en altres expression com les publicacions. Alguna gent potser questiona que es puga fer música “política” sense caure en allò explícit, les consignes, l’estètica contundent o el soroll. Què els diries?
És clar que la meua música no és política. No és una decisió meditada, però després d’estar anys tocant en grups molt polititzats vaig decidir fer quelcom personal, sense cap altra limitació que allò que bonament em sortís. Vaig fer alguna lletra política al principi, però ara fa temps que no me’n surt cap. No obstant, no crec que faci falta caure en l’eslogan ni el pamfletarisme per fer música compromesa, o amb contingut polític. Algunes lletres d’El Petit de Cal Eril o de Sanjosex tenen molt de crítica social, però mai cauen en frases fetes o consignes que es repeteixen ad nauseam. Personalment, m’avorreix anar a un concert i sentir lletres del tipus “revolucióóóóóó!” o “som-hi tots a lluitar per la llibertat!”. I, no obstant, sóc un flipat de grups com Randy, Refused o Propagandhi, que són 100% polítics, però amb una mica de gràcia a l’hora de fer les lletres.
5. Fa algun temps, amb motiu de la crisi argentina del 2001, vas treure un llibret amb el títol de “Argentina, crisis y revuelta”. Quan passava allò des d’Europa es tenia una sensació de seguretat i molta gent pensava que “això no podia passar ací”. Han passat 10 anys i la crisi recorre Europa. Com veus aquest moment i tot el que està passant (atur que no baixa, 15M,…)? Trobes punts de connexions amb el que va passar a l’Argentina i el que ocorre ací (noves formes de protesta,…)?
Hi ha moltes semblances, sí, però també diferències abismals. Tot el que va passar al voltant del 15M, amb les acampades i les assemblees, té un aire molt argentí, per entendre’ns. Però a Argentina hi va haver un salt qualitatiu molt important: la lluita es traslladà a les empreses, i s’ocuparen fàbriques que es posaren a funcionar de manera comunitària. No és que em sembli una diferència important per allò del “paper actiu de la classe treballadora”, que em sembla secundari, sinó perquè aquella gent va deixar de protestar per passar a crear. La consigna que a voltes repetim diu “Lluitar, crear, poder popular”. Doncs bé, a l’Argentina es començà a crear aquest tipus de poder. Protestar està molt bé, és necessari i el pas previ a canvis importants, però de moment no veig que haguem superat la fase del resisitir. Com a mínim no a un nivell prou visible o popular. A més, em sembla que hi ha molta por i molta autocontenció per no traspassar els límits del “civisme”, aquesta mena de censura prèvia que avui ho domina tot i que encotilla els moviments socials.
6. A banda de l’esmentat text, l’editorial El Viejo Topo et va editar una biografia que vas fer del músic i sindicalista nord-americà Joe Hill. Sembla que per ací no és molt conegut. Ens pots explicar una mica qui era Joe Hill, com el coneixes i què et va motivar a fer la seua biografia?
Joe Hill era un jove suec que va emigrar als EUA el 1902 pensant que arrencaria or dels carrers. Un cop allà va descobrir que la vida d’emigrant europeu no oferia gaire més que la vida a la seua pobra Suècia. Després d’uns anys de rodar pel país, s’apropà als wobblies (els sindicalistes revolucionaris de la IWW) i es dedicà en cos i ànima a fer propaganda per la causa, en forma de cançons. És un mite entre els sindicalistes estatunidencs, i les seues cançons es poden trobar, per exemple, al cançoner d’un sindicat automobilístic (no afiliat a la IWW) dels anys 50. Jo en coneixia la figura molt d’anomenada, i quan va sorgir l’oportunitat d’escriure un llibre per a la col·lecció de biografies de Viejo Topo, no ho vaig dubtar gens. Vaig aprofitar un viatge a Nova York per documentar-me una mica, i no sé si amb molt o poc seny, vaig fer la que per ara encara és la única biografia de Joe Hill editada a l’estat. Massa responsabilitat per un xiquet de 23 anys…
7. A banda de de fer música, escriure o filmar, també portes el petit segell Subsòl des d’on edites alguns dels teus materials i d’altres amics. Ens pots contar un poc més què és Subsòl, com funciona i què et fa tirar per l’autoedició?
Sempre m’ha agradat fer-me jo les coses. Segons diu ma mare, una de les primeres coses que vaig dir va ser “jo sol”. El DIY és per mi una predisposició genètica, jajaja. En primer lloc, no m’agradaria que algú em digués “fins aquí” o “fins allí”, ni que em fessin passar pel sedàs del copyright o de l’SGAE. Són coses que no vull. Tampoc em sentiria a gust si la supervivència d’una família depenés del meu éxit comercial. Tot i que no renuncio a res, m’agrada ser jo mateix qui em posi els límits i els plaços de treball. A banda que disfruto molt fent tot això, i per això ho ofereixo a gent propera que no està tan boja com jo com per fer-s’ho tot ells sols.
8. Doncs això és tot, si vols afegir alguna cosa més…
Podria dir que estic molt content de tocar al Casal Popular de Castelló. Serà el meu primer concert en terres valencianes, i després de dos anys visquent aquí he de reconéixer que ja en tenia ganes! Segurament estaré molt nerviós, o sigui que si llegiu aquesta entrevista abans del concert, si us plau, vingueu predisposats a sentir-hi moltes notes fora de lloc i algunes veus desafinades. 
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s