The revolution will not be televised: Llegat vigent de Gil Scott-Heron a les nostres places.

Casal Popular i Distri Comu.

El compromés poeta i músic afroamericà moria aquest divendres passat 27 de maig als 62 anys. Si ara no caus pel nom, igual te situes en comentar que es tracta de l’autor d’eixe grandíssim temazo The revolution will not be televised. Et sona ara? O potser has vist la frase utilitzada en samarretes, pintades o enganxines, sense saber que va ser aquest esquifit i versatil creador qui la va llençar allà pels primers anys 70.

Casualitats de la vida, no? Just en aquests dies de sacsejament mediàtic arràn d’acampades, debats descapotables, cassolades, nous processos de mobilització, qüestionament de l’ordre democràtic i gratuïta brutalitat policial. Just en aquests dies d’expansió dels youtubes, twitters, xarxes socials, fotografia digital, mòbils de megapixels,… se’ns va Scott-Heron i tornem a recordar La revolució no serà televisada. Algun ingenu podria avui pensar fora de lloc el discurs d’aquest esmolat poema, elegant i addictiu proto-rap. I tanmateix, rellegint-la i sentint-la ens repensem i resituem sobre aquest present de noves tecnologies i assajos de revoltes. Tornem a sentir de nou The revolution will not be televised i gaudint-la reivindiquem la seua vigència, perquè sospitem quan des dels mitjans oficials es parla amb condescendència de la “spanish revolution”. Per moments ens resulta cansina la repetició amable o buida de la parauleta des de platós televisius o columnes de “todólogos”. Quan la revolution esdevé espectacle televisat o atrevida marca oficial, igual és que no entenem el mateix per la desgastada paraula.

(…) No podràs quedar-te a casa, germà
No podràs endollar, engegar i desendollar
No podràs perdre’t en la heroïna i evadir-te
Ni anar per una cervesa durant els anuncis
Perquè la revolució no serà televisada (…)
La revolució et posarà al seient del conductor.

I amb tot, ara van passant coses: persones que de sobte connecten en assemblees, catarsis col•lectiva, empoderament de base i horitzontal, qüestionament cap al poder, pedagogia de la resistència, resituació i autocrítica dels col•lectius dins del “moment”, polir un “nosaltres” difús i plural, la pràctica tímida i l’exigència del present,… I les hòsties rebudes i les que es rebran fora de la notícia. Tot això no serà televisat. Perquè no és guay, no és cool, no és espectacle, perquè no molem com a conductors. Perquè tal com deixava explícit a la cançó l’avi Gil, calia desmuntar la superficialitat i banalització dels mitjans de comunicació de masses. El poeta negre ens suggeria que les històries més interessants escapen al filtre dels mitjans oficials -i no és cap casualitat-. I ja posats, també aprofitava per cagar-se en la fantasmal ona de glamour -que tant a la seua època com als nostres dies-, s’imposa com a model ideal i hegemònic.

La revolució et posarà al seient del conductor“, assenyalava Scott-Heron als 70, picant l’ullet a les seues lluites contemporànies i al futur del nostre avui. Aprendre a reivindicar-se com a conductors en aquest “viatge”. Desconfiar dels xòfers que et conviden a seure darrere com un passiu i secundari observador del “viatge”. Aprendre a conduir per nosaltres, com aquests dies es practica a moltes places; desafiar els dirigismes de dins i fora.

Si has arribat ací i encara no t’has posat aquesta joieta, dóna-li ja al The revolution will not be televised:

Si encara no coneixes el llegat d’aquest fiera, potser és un bon moment per interessar-te per la música i vida d’aquest referent que sentaria les bases per l’aparició posterior del rap. Entre d’altres, els Public Enemy es reivindiquen deutors de les aportacions musicals, líriques i polítiques del Scott-Heron. L’orgull negre, l’hererència del discurs de Malcolm X, el compromís amb la comunitat dels Panteres Negres, el missatge en positiu o pedagògic, l’esmolada poesia, l’elegància, la crítica ferotge, la denúncia del racisme i l’homofòbia, els atacs a l’administració Reagan, l’escriptura creativa, el jazz, el soul, l’spoken word formen part del singular univers del mestre negre. D’igual manera que la presó, les drogues o la malaltia també marquen la seua trajectòria vital.

El divendres passat a Nova York marxava finalment Scott-Heron. El seu llegat poètic i musical, més que digne i honest, resta ja com a part de la Banda Sonora Original d’aquelles que han decidit “no quedar-se a casa” arreu del món.
………………………………………………….

MÉS INFO:
Web oficial del Gil-Scott Heron: http://gilscottheron.net
Video de “Me And The Devil”, i ‘Where Did The Night Go’, dos dels temes del seu darrer disc tret al 2010. Una bona mostra de l’esperit inquiet i modern que ha mantingut el de Chicago fins al final.

………………………………………………….

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s